Quan parlem de l’augment del cost de la vida, gairebé sempre apareix una xifra: l’IPC.

És lògic. Necessitem un indicador que ens digui com evolucionen els preus. A Andorra, l’IPC del 2025 va ser del 2,7%. Però l’IPC és una mitjana i, com totes les mitjanes, explica molt bé una part de la realitat i en pot amagar una altra.

Ens diu quant han pujat els preus, però no com afecta aquesta pujada a cadascuna de les famílies. Perquè hi ha una altra pregunta que potser ens fem massa poc, després de pagar allò que necessito per viure, quant em queda?. A aquesta quantitat l’anomenaré, simplement, el marge.

No pretenc crear cap nou indicador econòmic. És només una manera senzilla de mirar el problema:  Marge = ingressos disponibles − despeses essencials. Aquesta petita fórmula permet veure coses que l’IPC, per la seva pròpia naturalesa, no pot mostrar.

Imaginem tres famílies que, després de pagar les despeses essencials, disposen respectivament de 2.000, 500 i 100 euros mensuals.

Ara suposem que l’encariment de l’habitatge, els aliments, l’energia i el transport fa augmentar en 100 euros les despeses mensuals de cadascuna. L’augment és exactament el mateix.

La primera família passa de tenir un marge de 2.000 euros a 1.900. Ha perdut poder adquisitiu, evidentment, però probablement continuarà vivint pràcticament igual.

La segona passa de 500 a 400. Ha perdut una cinquena part del marge que tenia. Potser haurà d’anar menys al restaurant, reduir unes vacances, ajornar una compra o estalviar menys. La tercera passa de 100 euros a zero, aa no té marge.

Una nova pujada de només 50 euros no li farà estalviar menys, perquè potser ja no estalviava. No li farà anar menys al restaurant, perquè potser ja no hi anava. L’obligarà a reduir alguna despesa necessària, gastar estalvis si en té, demanar ajuda o endeutar-se.

Els mateixos 100 euros tenen, per tant, significats molt diferents. Per a uns redueixen l’estalvi. Per a altres redueixen el benestar. Per als més vulnerables poden acabar afectant les necessitats.

Podem imaginar, simplificant molt, els nostres ingressos dividits en tres zones.

La primera correspon a les necessitats: habitatge, alimentació, energia, transport i altres despeses difícils d’eliminar.

La segona, al benestar: activitats, cultura, restaurants, vacances o compres que podem ajornar. La tercera, a l’estalvi.

Quan els preus augmenten, una família amb molts recursos pot absorbir inicialment l’impacte en aquesta tercera zona. Estalvia una mica menys, però la seva vida quotidiana pràcticament no canvia.

Una família de classe mitjana pot començar a absorbir-lo en la segona. Les necessitats continuen cobertes, però apareixen les renúncies.

Una família amb ingressos baixos pot no tenir tercera zona i tenir una segona zona molt petita.

Quan els preus pugen, l’impacte arriba directament a la primera i aleshores parlem de necessitats.

Quan ja no queda res per retallar

Davant d’una pujada de preus solem pensar que el consumidor s’adaptarà.

Qui va sovint al restaurant pot anar-hi menys. Qui fa dos viatges l’any en pot fer un. Qui canvia de cotxe cada cinc anys pot esperar-ne set. Però qui ja no va al restaurant no pot deixar d’anar-hi una segona vegada. Qui no fa vacances no pot reduir-les. Qui ja compra els aliments més econòmics no sempre té una alternativa encara més barata.

Arriba un moment en què ja no queda despesa prescindible per retallar.

Aquesta realitat és especialment important en un país on l’habitatge pot absorbir una part considerable dels ingressos. Segons l’Enquesta de condicions de vida del 2025, el 61,4% de la població vivia en llars de lloguer. I un 12,7% de la població que viu de lloguer es trobava en situació de sobrecàrrega del cost de l’habitatge, és a dir, destinava més del 40% dels ingressos a l’habitatge.

Però encara hi ha una altra manera de perdre marge. Fins ara hem parlat de despeses que pugen, però què passa quan són els ingressos els que baixen?

La jubilació canvia l’equació

La jubilació és probablement un dels moments en què aquesta qüestió es veu amb més claredat.

Segons la memòria de la CASS, el desembre del 2025 hi havia 9.736 pensionistes de jubilació residents a Andorra i la seva pensió mitjana era de 1.111,27 euros mensuals.

Naturalment, una mitjana tampoc descriu cada cas particular. Hi ha pensions molt diferents segons els anys i els imports cotitzats.

Però comparem aquesta xifra amb una altra: el salari mitjà establert per al 2026 és de 2.672,52 euros mensuals.

No podem concloure d’aquestes dues mitjanes que tota persona, quan es jubila, passa d’una quantitat a l’altra (divideix el salari per 2,5). Seria estadísticament incorrecte.

Sí que ens permeten, però, veure la magnitud d’un problema que pot afectar moltes persones: en arribar a la jubilació els ingressos poden disminuir considerablement, però les despeses essencials no ho fan en la mateixa proporció.

I aquí apareix una diferència enorme entre qui arriba a la jubilació amb l’habitatge en propietat i pagat i qui continua vivint de lloguer. El propietari continua tenint despeses d’habitatge: manteniment, subministraments, impostos i altres costos, però no ha d’afrontar cada mes un lloguer.

Per al llogater, en canvi, la pensió substitueix el salari, però el lloguer no es jubila, continua arribant cada mes. I tampoc no es jubilen els aliments, l’electricitat, la calefacció o les altres despeses quotidianes.

Tornem a la fórmula: Marge = ingressos disponibles − despeses essencials

Imaginem, només com a exemple, una persona amb una pensió de 1.100 euros que paga 700 euros de lloguer.

Abans de comprar aliments, pagar electricitat, calefacció, telèfon, transport o qualsevol altra necessitat, ja ha destinat gairebé dos terços dels seus ingressos només a tenir un lloc on viure. Li queden 400 euros i encara no ha menjat.

En aquesta situació, una pujada de 50 euros mensuals ja no és una petita variació estadística. És una part important del marge disponible.

Aquí el problema actua pels dos costats, baixen els ingressos i poden continuar pujant les despeses. És com si les dues parets d’un passadís s’anessin acostant i al mig queda el marge, cada vegada més estret.

Quan el marge tendeix a zero

Hi ha una característica matemàtica molt senzilla en tot això. Amb 2.000 euros de marge, perdre’n 100 representa un 5%. Amb 500, representa un 20%, amb 200, un 50% i amb 100, el 100%. I quan el marge arriba a zero, ja no hi ha res per absorbir.

A partir d’aquí, qualsevol augment addicional exigeix reduir una necessitat, augmentar els ingressos, gastar estalvis —si n’hi ha—, rebre ajuda o endeutar-se.

Això no significa que l’IPC sigui un mal indicador. Al contrari. És imprescindible per saber com evolucionen els preus. El problema apareix quan li demanem que respongui una pregunta per a la qual no ha estat construït.

L’IPC ens diu què passa, de mitjana, amb els preus però no ens diu quanta capacitat té cada família per suportar aquesta pujada.

Podem tenir una inflació moderada i, al mateix temps, persones per a les quals qualsevol nova pujada sigui molt difícil d’absorbir, no hi ha cap contradicció. La inflació mesura una cosa, el marge, una altra.

La distància fins al límit

Imaginem, per acabar, tres persones dins de l’aigua. A una, l’aigua li arriba als turmells., a una altra, a la cintura i a la tercera, gairebé al coll.

El nivell de l’aigua puja vint centímetres.  L’augment és exactament el mateix per a totes tres, però seria absurd afirmar que les ha afectat igual.

Amb els preus passa una cosa semblant. Per a qui disposa de molt marge, una pujada pot significar simplement estalviar una mica menys. Per a qui en té poc, significa començar a renunciar, però per a qui ja no en té, pot significar no poder cobrir alguna necessitat.

Potser per això, a més de parlar de l’IPC, hauríem de parlar més sovint del marge. No cal substituir un indicador per l’altre. Mesuren coses diferents.

L’IPC ens ajuda a saber quant puja l’aigua, el marge ens ajuda a saber a quina altura la tenia cadascú abans que pugés.

I la jubilació ens recorda una altra cosa: de vegades l’aigua no necessita pujar perquè ens arribi més amunt, n’hi ha prou que nosaltres perdem altura.