Un IPC per sobre del 5% ja no és només una mala dada macroeconòmica. És un problema que entra directament a les llars i que pot alterar de manera significativa l’economia d’una família que, fins aquell moment, arribava a final de mes sense grans dificultats.

Imaginem una família andorrana perfectament normal, amb dos sous, un o dos fills, una hipoteca, potser un préstec del cotxe i totes les despeses habituals de qualsevol llar. No estem parlant d’una família vulnerable ni d’una economia domèstica al límit, sinó d’aquella classe mitjana que viu raonablement bé però que tampoc disposa d’un marge extraordinari cada final de mes.

Si aquesta família necessita 3.000 euros mensuals per mantenir el seu nivell de vida, una inflació del 5% equivaldria, fent una simplificació, a necessitar uns 150 euros més cada mes per comprar aproximadament el mateix. Al cap de l’any són 1.800 euros addicionals que han de sortir d’algun lloc i que, si els ingressos no creixen en una proporció semblant, inevitablement sortiran de l’estalvi o de la renúncia a altres despeses.

A més, l’IPC és una mitjana i, per tant, no explica exactament com afecta la inflació a cada família. Quan els productes que més s’encareixen són l’alimentació, l’energia o els carburants, l’impacte real sobre moltes economies domèstiques pot ser superior, perquè són precisament aquelles despeses que difícilment es poden eliminar. Podem decidir no comprar un televisor aquest any, ajornar unes vacances o anar menys vegades a un restaurant, però no podem deixar d’omplir la nevera, escalfar la casa o desplaçar-nos cada dia per anar a treballar.

El problema, però, no acaba aquí, perquè una inflació elevada i persistent també condiciona les decisions dels bancs centrals. Si els preus tornen a créixer amb força, el Banc Central Europeu disposa de menys marge per continuar reduint els tipus d’interès i, en determinades circumstàncies, fins i tot podria veure’s obligat a tornar-los a incrementar. És aleshores quan la inflació deixa d’entrar a casa únicament a través del supermercat o de la benzinera i comença a fer-ho també a través del banc.

Per a una família amb una hipoteca variable, l’efecte pot ser especialment dolorós, perquè al mateix temps que augmenten les despeses quotidianes pot tornar a créixer la quota mensual de l’habitatge. També s’encareix el nou finançament, de manera que comprar un habitatge, substituir el cotxe o demanar un préstec per afrontar qualsevol inversió familiar esdevé més difícil. La mateixa família que necessita més diners per mantenir el seu nivell de vida descobreix, alhora, que els diners que necessita demanar prestats també són més cars.

Aquest és probablement un dels aspectes més perversos dels episodis inflacionistes: no cal que una família perdi la feina ni que pateixi una caiguda nominal dels seus ingressos perquè la seva situació econòmica empitjori. N’hi ha prou que durant dos o tres anys les seves despeses creixin sistemàticament més ràpidament que els seus ingressos perquè aquella economia domèstica que semblava perfectament sanejada comenci a perdre capacitat de resistència.

A Andorra aquesta qüestió adquireix una dimensió especialment important perquè tenim un cost de l’habitatge extraordinàriament elevat i moltes famílies destinen una part considerable dels seus ingressos a pagar-lo. Això provoca que llars que estadísticament podem considerar de classe mitjana disposin, en realitat, d’un marge mensual molt més reduït del que podria semblar si ens limitéssim a observar els seus salaris.

I aquest és probablement el gran perill de la inflació: no acostuma a empobrir una família d’un dia per l’altre, sinó que va erosionant silenciosament la seva capacitat econòmica fins que allò que abans era una economia familiar còmoda es converteix, gairebé sense adonar-se’n, en una economia familiar permanentment tensionada. Caldrà estar-ne alerta.