Hi ha un paral·lelisme cridaner entre els dos mandats del president Trump en relació amb l’EUR/USD. Sembla que està seguint un mateix patró. En tots dos casos, el president Trump rep el USD en un nivell fort (~1,03), i aquest comença a lliscar-se (depreciar-se), de manera gairebé immediata després de la seva investidura, fins a assolir nivells per sobre de l’1,20, per després tornar al punt de partida (vegeu el gràfic inferior). És prematur parlar d’un patró fiable, tot i que això encaixa amb la coneguda retòrica que Trump tolera (o fins i tot desitja) un dòlar més feble. Sent puristes, més aviat el que desitja és que la resta de països deixin de depreciar la seva moneda.

Hauríem d’esperar per a la segona meitat del mandat el mateix patró que el 2017-2021?

En aquella legislatura, l’EUR/USD va tenir un patró en ziga-zaga: 1,04 → 1,25 → 1,07 → 1,23. La veritat és que no sabem si això es repetirà. Hi entren en joc molts factors: diferencials de creixement, política de la Fed enfront del BCE, fluxos comercials, fluxos de cartera, etc., i molts d’aquests factors no depenen exclusivament de la Casa Blanca (és a dir, de Trump). En qualsevol cas, jo ho veuria com un precedent interessant.

Una reflexió més acadèmica

Per a aquells que desitgin aprofundir més en aquest debat i investigar, des d’un punt de vista estrictament acadèmic i fonamental, quina hauria de ser la direcció de l’EUR/USD, em remeto al meu marc d’anàlisi específic per valorar divises. Aquest marc m’ajuda a determinar si una moneda està barata i val la pena comprar-la o no.

Jo analitzo les divises sempre des de quatre angles:

La valoració teòrica: els dos mètodes que utilitzo són la paritat del poder adquisitiu (l’àncora més pura) i la paritat relativa del poder adquisitiu. Tots dos m’aproximen a la idea de si la divisa cotitza per sobre o per sota del seu nivell d’equilibri.

El posicionament dels inversors domèstics, que revela els fluxos de capitals no vinculats al comerç.

La balança comercial, que permet identificar els compradors i venedors naturals de la moneda.

Finalment, el momentum, que permet determinar la fortalesa actual de la tendència.

Aplicant exactament el meu marc d’anàlisi de quatre pilars, això és el que cada factor em diu sobre el creuament EUR/USD:

1. Segons el factor valoració (PPP absoluta i relativa): negatiu per a l’euro, favorable al dòlar

Per paritat del poder adquisitiu (PPP): Si un nord-americà es menja una Big Mac als Estats Units, li costa de mitjana uns 6,22 dòlars (amb dades del juliol del 2026). La mateixa Big Mac costa a la zona euro una mitjana de 6,19 euros (cèntim amunt o avall). Si aquest nord-americà agafa un avió cap a Europa i es cruspeix aquesta Big Mac, quan pagui amb targeta veurà que se li carreguen 7,24 dòlars al compte, perquè li han aplicat el tipus de canvi actual d’1,17 EUR/USD.

«Què dimonis ha passat? És la mateixa hamburguesa i a Europa em costa prop d’un 16% més!». L’home, contrariant-se, comença a pensar. Ho planteja de la manera següent: a quin tipus de canvi m’hauria costat el mateix als dos costats de l’Atlàntic? Aproximadament a 1,00 EUR/USD. No és precisament un model economètric sofisticat, però la intuïció de la PPP encaixa força bé.

Paritat relativa del poder adquisitiu (PRPP): Assumeixo que la Big Mac valia el mateix al gener del 2025 (cosa molt probable perquè l’EUR/USD era a 1,02, fet que significa que probablement aquell era un punt d’equilibri). També prenc aquesta data per donar cert temps i representativitat al període d’anàlisi, sense anar-me’n massa lluny en el temps. A partir d’aquí comparo les inflacions i observo que els EUA han acumulat aproximadament 1,3 punts percentuals més d’inflació que la zona euro (EUA: +5,8% acumulat en CPI, i la zona euro: +4,5% acumulat utilitzant l’HICP). Concloc que això justificaria una depreciació tendencial del dòlar de l’ordre de l’1,3% en aquest període. Tanmateix, el USD s’ha depreciat un 12%. Per tant, la inflació relativa no explica la magnitud de l’apreciació recent de l’euro.

2. Segons el posicionament dels inversors: moderadament negatiu per a l’euro, favorable al dòlar

Els mateixos inversors de la zona euro han continuat enviant capital durant els darrers dotze mesos fins al juny, comprant 820.000 milions d’euros en valors estrangers, cosa que, aïlladament considerada, implica venda d’euros i és negativa per a la moneda. Però els inversors estrangers van comprar ni més ni menys que 1,12 bilions d’euros en actius de cartera de la zona euro durant el mateix període. Això, però, és enganyós: el mateix BCE explica que els enormes fluxos estrangers cap a actius europeus venen impulsats per participacions en fons domiciliats a Irlanda i Luxemburg (per qüestions fiscals), però al mateix temps el BCE estima que al voltant del 75% del que s’inverteix en aquests fons acaba tornant a sortir de l’euro cap a actius estrangers.

Fent el reciclatge corresponent, em surten aquests números: dels 1,12 bilions d’entrades, tenim 624.000 milions en compra directa de deute (que no es recicla) i 499.000 milions en participacions en fons d’inversió, majoritàriament domiciliats a Luxemburg i Irlanda. D’aquests, en surt el 75%, de manera que l’entrada neta és només de 125.000 milions.

Conclusió: el reciclatge dona una entrada neta d’actius en euros per valor de 749.000 milions, inferior als 820.000 milions que els residents europeus envien a l’exterior; i això és estructuralment negatiu per a l’euro i positiu per al dòlar.

3. Segons el factor balança comercial: favorable a l’euro, però perdent força

La zona euro conserva una posició externa estructuralment més favorable. El superàvit per compte corrent (que mesura la quantitat de compradors i venedors naturals d’una moneda) de la zona euro durant els dotze mesos fins al juny del 2026 era de +276.000 milions d’euros, equivalent a l’1,7% del PIB. Els EUA tenen un dèficit del 2,9%. Tanmateix, aquesta partida a la zona euro està disminuint amb força, ja que en els dotze mesos fins al juny del 2025 era de +305.000 milions d’euros (2,0% del PIB); és a dir, aquesta font de demanda d’euros ha disminuït en 29.000 milions.

Amb dades de més alta freqüència, la situació és encara pitjor: en el període gener-juny del 2026, el superàvit comercial (compte corrent excloent rendes primàries i secundàries) va ser només de 9.800 milions d’euros davant dels 82.200 milions del 2025. La quantitat de compradors naturals d’euros està disminuint amb força.

D’on prové aquesta caiguda? Dins de la balança per compte corrent hi ha quatre aixetes:

Balança de béns

Balança de serveis

Balança de renda primària (interessos nets, dividends nets, ingressos nets del treball)

Balança de rendes secundàries (remeses i ajudes)

Doncs bé, el superàvit de béns és de 282.000 milions d’euros i està disminuint amb molta força (era de 342.000 milions un any abans). El superàvit de serveis és de 159.000 milions d’euros en el període d’anàlisi i es manté estable en relació amb els 150.000 milions de fa un any. La balança de renda primària és relativament petita, però millora durant l’últim any (de -10.000 a +38.000 milions d’euros), bàsicament per la repatriació dels beneficis de les inversions obtinguts per residents de la zona euro a l’exterior (principalment a la borsa nord-americana). I la balança de rendes secundàries (remeses de les llars cap a l’exterior) és la que presenta un voluminós dèficit de -202.000 milions d’euros en el període de dotze mesos fins al juny, i empitjora fortament, ja que un any abans era de -176.000 milions.

És a dir, la renda secundària representa una sortida estructural rellevant d’euros, i aquesta aixeta continua accelerant-se.

Conclusió: aquest factor continua sent estructuralment positiu per a l’euro davant del dòlar, tot i que clarament menys potent que fa un any i amb una importància decreixent.

4. Segons el factor momentum: clarament favorable a l’euro, encara que ja força avançat

El 20 de gener del 2025, dia de la investidura de Trump, la referència de l’EUR/USD era 1,0316. Avui, 20 d’agost del 2026, la referència és 1,169. L’avenç acumulat és, per tant, del +12,5% per a l’euro i, a més, l’EUR/USD es troba actualment en màxims d’uns tres mesos. Per tant, des d’un punt de vista purament tendencial, el senyal continua sent positiu per a l’euro i negatiu per al dòlar, encara que després d’una apreciació d’aquesta magnitud el punt d’entrada és evidentment menys atractiu.

Ningú no pot determinar amb precisió quan s’esgotarà el momentum d’un actiu. El seu final acostuma a dependre de l’aparició d’algun catalitzador, i el ventall de possibles triggers és tan ampli que mereixeria una nota específica.

En resum. Dos arguments fonamentals favorables al dòlar: la valoració i el posicionament inversor; i dos arguments favorables a l’euro: la balança exterior (tot i que perdent força) i el momentum (ja molt avançat).

Amb les dades aportades, em sento còmode pensant en un tipus de canvi amb un punt central a 1,15 més que no pas en l’1,17 actual.

Per acabar. Després de tantes hamburgueses, fluxos i paritats, convé recordar sempre Montaigne: «Que sais-je?» (que en versió actual seria «què sé jo?»).

Puc revestir l’anàlisi amb tot el rigor i el mètode possibles, però al final continuo sent un simple humà intentant ordenar una realitat sempre més complexa que qualsevol model.