Cada any en aquestes dates, el ritual es repeteix amb una precisió gairebé matemàtica. El Govern anuncia l'increment de les pensions, els titulars recullen que "s'han augmentat les pensions" i una bona part de la ciutadania interpreta que l'Estat ha fet un esforç pressupostari per protegir els jubilats.

Però, és realment així? La resposta és més complexa i, probablement, més sorprenent del que sembla. A Andorra es dona una situació institucional difícil d'explicar a qualsevol estudiant de primer curs d'economia pública: qui decideix l'increment de les pensions no és qui el paga.

Dit d'una altra manera: la CASS proposa/acorda amb el Govern, el Consell General disposa i la CASS paga.

Un sistema contributiu

Abans d'entrar en el debat, convé recordar una obvietat que sovint queda amagada darrere dels titulars. La pensió de jubilació andorrana és, essencialment, un sistema contributiu. Durant la vida laboral, treballadors i empreses cotitzen a la CASS i, en arribar a la jubilació, perceben una prestació calculada en funció de les cotitzacions efectuades.

No és una ajuda social, no és una subvenció, no és una prestació discrecional del Govern. És, en bona mesura, un salari diferit.
Per això, quan es parla d'augmentar les pensions, la primera pregunta hauria de ser: qui assumeix el cost d'aquest increment? I la resposta és clara: la CASS i no el pressupost general de l'Estat.

El curiós recorregut de l'IPC

El procés és, simplificant-lo una mica, el següent:
1.    La CASS estudia l'evolució de l'IPC i l'impacte financer sobre el sistema. 
2.    El Govern formula una proposta d'increment. 
3.    El Consell General pot modificar-la mitjançant esmenes. 
4.    L'increment queda recollit a la Llei del pressupost. 
5.    Finalment, qui paga l'increment és la CASS. 

Això genera una situació que, des del punt de vista de la governança, resulta si més no singular. El Consell General té la capacitat d'incrementar una despesa que no recau sobre les arques públiques, sinó sobre els comptes d'una entitat autònoma que, encara que sigui de dret públic, disposa dels seus propis recursos i del seu propi equilibri financer.

Quan el titular simplifica massa

Cada any escoltem declaracions semblants:
•    "El Govern augmenta les pensions".
•    "L'executiu destina més recursos als jubilats". 
•    "L'Estat fa un esforç per protegir el poder adquisitiu dels pensionistes".

Però cap d'aquestes afirmacions és estrictament correcta.

Sigui quin sigui l'augment de les pensions que finalment s’aprovi pel 2027, el pressupost general de l'Estat no augmentà i el ministre de Finances no haurà de buscar nous ingressos ni retallar altres partides per compensar aquest increment, qui haurà de trobar els recursos és la CASS.

És la CASS qui ingressa les cotitzacions, és la CASS qui paga les pensions i és la CASS qui n’assumeix el dèficit. I és el Fons de Reserva qui, en última instància, actua com a coixí. Això no és una opinió; és simplement comptabilitat.

Una certa confusió institucional

No deixa de ser paradoxal que les pensions s'aprovin en el marc del pressupost general de l'Estat quan, en realitat, no afecten al pressupost general de l'Estat.

Amb les pensions, en canvi, hem normalitzat una situació peculiar: una institució pren una decisió i una altra n'assumeix el cost.
És cert que la CASS és un organisme públic i que el Consell General és el màxim representant de la sobirania popular. Però també és cert que la sostenibilitat del sistema depèn, precisament, de mantenir una relació coherent entre qui decideix i qui paga.

El risc dels incentius

Els economistes coneixen bé aquest problema. Quan qui pren les decisions no suporta directament les conseqüències econòmiques, els incentius poden distorsionar-se. És molt més fàcil aprovar un increment generós si el cost apareix als comptes d'un tercer.
La pregunta és legítima: Si l'increment de les pensions es carregués directament al pressupost de l'Estat, serien exactament els mateixos? Potser sí. Potser no. Però és una pregunta que mereix ser formulada.

La CASS fa política social?

Aquesta situació enllaça amb un altre debat recurrent: ha de ser la CASS qui faci política social?
Actualment, els increments són regressius:
•    Pensions més baixes: increment de dues vegades l'IPC (és responsabilitat del fons de pensions de la CASS o del ministeri d’Afers socials? 
•    Pensions intermèdies: l’IPC 
•    Pensions més elevades: i el 25% de l’IPC  o inexistents (per què no l’IPC ?.  Els salaris més alts dels funcionaris tenen reducció de l’IPC? Diria que no. Doncs...)

Aquest plantejament pot ser perfectament defensable des d'un punt de vista social. Però també planteja una qüestió de principi. La CASS és una entitat de seguretat social o un ministeri d'Afers Socials?

Si dues persones han cotitzat durant quaranta anys segons unes regles determinades, és la CASS qui ha de redistribuir la renda o hauria de ser el pressupost general de l'Estat qui compensés les situacions de vulnerabilitat? La diferència és important.

L'acció social es finança amb impostos i les pensions contributives, amb cotitzacions. Barrejar ambdues coses pot acabar generant la percepció que les pensions són una concessió política i no un dret derivat de les aportacions efectuades.

El problema de la narrativa

Les paraules importen. Quan un polític afirma que "hem augmentat les pensions", el missatge implícit és que el Govern ha destinat més diners als pensionistes. Però això no és exactament el que ha passat.

Seria més precís dir: "El Govern ha proposat un increment de les pensions que serà assumit financerament per la CASS.". Pot semblar un matís menor, però no ho és.

Perquè, al capdavall, quan algú anuncia que paga sopar, l'habitual és que sigui la mateixa persona qui, efectivament, acaba traient la cartera

Una qüestió de transparència

La sostenibilitat del sistema de pensions és, probablement, el principal repte econòmic d'Andorra per a les pròximes dècades i precisament per això, el debat hauria de ser extraordinàriament transparent. Els ciutadans tenen dret a saber:
•    Quant costen les pensions. 
•    Qui les paga. 
•    Qui decideix els increments. 
•    Quin impacte tenen sobre la CASS. 
•    Quin paper hi juga el Fons de Reserva. 
•    En quin moment podria ser necessària una aportació directa de l'Estat. 

Perquè aquest darrer punt sí que és important. Avui, els increments de les pensions afecten principalment els comptes de la CASS. Però si en el futur el sistema esdevingués deficitari i el Fons de Reserva s'esgotés, aleshores sí que les arques públiques haurien d'intervenir.

I és precisament per evitar arribar a aquest escenari que cal ser especialment rigorosos amb els conceptes.

Una darrera reflexió

Potser ha arribat el moment de plantejar-nos si el model actual és el més adequat.
Hi ha, almenys, tres opcions:
1.    Que continuï essent el Consell General qui decideixi els increments, assumint que la CASS en paga el cost. 
2.    Que la CASS disposi d'una major autonomia per determinar increments dins d'uns paràmetres legals. 
3.    Que qualsevol increment que excedeixi el que permet la sostenibilitat del sistema sigui finançat directament pel pressupost de l'Estat. 

Cap d'aquestes opcions és perfecta, però totes tenen una virtut, fan coincidir, en major o menor mesura, la decisió amb la responsabilitat econòmica.