El pòdcast en català ja no té un problema de quantitat. Comença a tenir un problema de negoci. Després d’una dècada d’expansió gairebé ininterrompuda, el sector entra en una nova etapa en què produir continguts ja no sembla ser el principal repte. La qüestió és com convertir centenars de projectes i milers d’hores de producció en una activitat econòmicament sostenible.

Aquesta és una de les lectures que deixa el primer Anuari del pòdcast en català, elaborat per Espai Sonor i Àudio.cat. Les xifres mostren la dimensió del canvi: el 2016 hi havia només 26 pòdcasts actius en català, mentre que el 2025 se’n comptabilitzaven 422. En deu anys, per tant, el nombre de projectes s’ha multiplicat per més de setze. En paral·lel, els episodis publicats anualment han passat de 968 a 8.020.

El creixement, però, sembla haver trobat un primer sostre. El màxim es va assolir el 2024, amb 479 pòdcasts actius i 8.906 episodis. Un any després, els projectes actius van baixar fins als 422, un 11,9% menys, mentre que la producció va retrocedir un 9,9%, fins als 8.020 episodis.

L’Anuari interpreta aquesta evolució més com un procés d’estabilització després dels anys d’expansió que no pas com una desaparició del format. De fet, el volum actual continua molt per sobre del que existia abans de l’explosió experimentada a partir del 2020.

De crear un pòdcast a fer-lo sostenible

La transformació també es detecta en la intensitat de producció. El 2016, cada pòdcast publicava una mitjana de 37 episodis anuals. La xifra va anar disminuint a mesura que apareixien nous projectes fins als 17 episodis del 2022 i posteriorment s’ha estabilitzat en 19 episodis anuals el 2024 i el 2025.

El resultat és un ecosistema molt més gran i diversificat, però format per projectes amb nivells de producció molt diferents. I és precisament aquí on apareix el gran interrogant econòmic.

Els professionals consultats per l’Anuari coincideixen a situar el sector en una etapa de consolidació i professionalització, però també identifiquen dificultats en la monetització, la construcció d’audiències i la sostenibilitat econòmica dels projectes. Entre les tendències detectades apareixen també la necessitat de diversificar les vies de finançament, el creixement del videopòdcast, els continguts de nínxol i la creació de comunitats al voltant dels programes.

La paradoxa és que les barreres d’entrada són especialment baixes. Crear i distribuir un pòdcast necessita molts menys recursos que altres productes audiovisuals, fet que ha facilitat l’aparició de centenars de propostes. Convertir aquesta producció en una activitat professional amb continuïtat és, però, un repte diferent.