Que una formatgeria artesana com Serrat Gros busqui relleu perquè els seus propietaris es jubilen és una d’aquestes notícies (ho explicavem a l'Observador en aquesta notícia).

El més preocupant no és que una parella decideixi retirar-se després de més de vint anys de feina. És el més normal del món. El que hauria de preocupar-nos és que trobar algú disposat a continuar un negoci d’aquestes característiques s’hagi convertit en una missió gairebé impossible.

Parlem molt de fomentar l’emprenedoria. Omplim auditoris parlant d’innovació, d'startups i de tecnologia. Tot això és necessari. Però sovint oblidem que hi ha emprenedors que ja han fet la feina més difícil: crear una marca, consolidar un producte, trobar clients i demostrar que el negoci funciona. I, malgrat això, no troben qui vulgui agafar-ne el relleu. Aquesta és una paradoxa que hauria de fer reflexionar.

Els negocis artesanals no només produeixen aliments o objectes. Conserven coneixements que no s’aprenen en cap màster. Mantenen viu el paisatge perquè necessiten pastures, boscos i territori. Generen economia local. Aporten identitat. Fan que un territori sigui diferent dels altres indrets. Ens nudreixen l'ADN propi.

Quan desapareix una petita formatgeria, un obrador, una explotació agrícola o un taller artesanal, no només perd una família. Perd tot el territori. I recuperar aquest patrimoni és infinitament més difícil que conservar-lo.

És evident que aquests oficis exigeixen sacrificis que no tothom està disposat a assumir. Les jornades són llargues, els marges sovint ajustats i la dedicació és gairebé absoluta. Però també és cert que la societat ha deixat de transmetre el valor d’aquests projectes. Durant anys s’ha associat l’èxit amb marxar cap a una gran ciutat, treballar davant d’un ordinador o crear una empresa tecnològica. Mentrestant, els oficis que alimenten el país han anat quedant en un segon pla.

No es tracta de romanticisme rural. Es tracta d’economia. Si un negoci és viable, té una marca consolidada, una clientela fidel i un producte reconegut, hauria de ser una oportunitat empresarial atractiva per a qualsevol emprenedor. Potser el problema no és només la manca de candidats, sinó que encara no hem estat capaços de construir els ponts perquè aquests projectes arribin a les noves generacions ni tampoc per donar-los el prestigi que es mereixen.

Les administracions tenen aquí una responsabilitat evident. Facilitar el relleu generacional no hauria de consistir únicament en oferir ajudes econòmiques. També cal assessorament, formació, acompanyament i mecanismes perquè emprenedors amb ganes puguin accedir a negocis que ja funcionen.

Cada vegada veurem més casos com el de Serrat Gros. Els emprenedors que van aixecar molts dels negocis artesanals dels anys noranta i dels primers anys del segle XXI arriben ara a l’edat de jubilar-se. La pregunta és si hi haurà algú darrere disposat a continuar el camí.