El que preocupa és què pot passar demà si el conflicte amb l’Iran no troba una sortida i les principals rutes energètiques de la regió continuen funcionant a mig gas.

Per entendre la dimensió del problema només cal mirar un mapa. El golf Pèrsic concentra alguns dels principals productors de petroli del planeta i té una porta de sortida natural: l’estret d’Ormuz. L’any passat hi van passar prop de 20 milions de barrils de petroli diaris. En el cas específic del cru, Ormuz concentrava aproximadament un terç de tot el comerç marítim mundial.

Avui aquesta artèria està greument afectada pel conflicte. A l’agost només hi circulaven uns 7,6 milions de barrils diaris, 13,1 milions menys que abans de la guerra.

Davant d’aquesta situació, l’Aràbia Saudita disposava d’una alternativa especialment valuosa: l’oleoducte Est-Oest. Travessa el país des de les zones productores de l’est fins a Yanbu, al mar Roig, i permet exportar petroli sense haver de passar per Ormuz.

Però aquesta sortida també ha quedat tocada. Els atacs contra l’oleoducte han obligat a interrompre’n el funcionament i han afectat les càrregues de petroli des de Yanbu.

I encara queda una tercera peça del trencaclosques. Un cop al mar Roig, els vaixells han de circular per una altra zona extraordinàriament sensible, l’estret de Bab el-Mandeb, on els atacs dels houthis tornen a posar sota pressió el trànsit marítim.

En resum: Ormuz té problemes. L’alternativa saudita té problemes. I la sortida pel mar Roig també té problemes.

Durant mesos el mercat ha aconseguit absorbir una part important del cop gràcies a les rutes alternatives, a l’augment de producció fora del Golf i, sobretot, a les reserves acumulades. Però aquest coixí es va fent cada vegada més prim. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, des de l’inici de la guerra les existències mundials observades de petroli han disminuït en 507 milions de barrils.

Això explica per què qualsevol nou atac, qualsevol avaria o qualsevol dificultat en les negociacions amb l’Iran provoca moviments immediats als mercats. I aquí és on la qüestió deixa de ser un problema llunyà de l’Orient Mitjà per convertir-se en un problema de la nostra butxaca.

La primera conseqüència és evident: puja el carburant. A Andorra ja ho estem notant i el Govern ha reaccionat ampliant durant el setembre la rebaixa extraordinària del gasoil fins als 15 cèntims per litre, precisament amb l’objectiu declarat de protegir el poder adquisitiu i la competitivitat de l’economia.

Però pensar que la conseqüència acaba a la benzinera seria un error. El petroli és transport. És el camió que porta aliments fins als supermercats, el vehicle que distribueix mercaderies, la maquinària que treballa en una obra o una explotació agrícola, els avions que transporten persones i càrrega i bona part de la logística que permet que els productes arribin fins a nosaltres.

Quan augmenta persistentment el cost del combustible, augmenta el cost de moure les coses. I quan transportar una caixa de fruita, un moble, materials de construcció o qualsevol mercaderia és més car, algú acaba assumint aquest increment. Inicialment pot fer-ho l’empresa reduint marges, però si l’encariment és prou intens o prolongat, una part acaba traslladant-se als preus.

Però és més, el petroli no serveix només per moure vehicles. Els seus derivats són presents en plàstics, productes químics, fertilitzants, fibres sintètiques, embalatges i molts dels processos industrials. Per això una crisi petroliera persistent té capacitat per anar filtrant-se progressivament per tota la cadena econòmica.

I Andorra no és aliena a aquest mecanisme. Ben al contrari. Som una economia extraordinàriament dependent de l’exterior i importem una part enorme dels productes que consumim. Qualsevol augment sostingut dels costos de producció i transport dels nostres proveïdors pot acabar travessant la frontera incorporat al preu final.

I això se li suma el risc de que els turistes es quedin a casa perquè venir a Andorra sigui car ja que implica desplaçar-se força quilòmetres. Si per una família de Barcelona anar fins a Andorra podia costar fa uns mesos 60 o 70 euros en gasolina, què passarà si la gasolina s'enfila i costa 200 euros venir fins a Andorra? Potser molts s'ho pensen dos cops, i això pot ser un problema gros pel país.