Sense aprovar un nou gran impost estatal, el país ha optat per una via més discreta però efectiva: donar més marge als municipis perquè incrementin la càrrega fiscal sobre aquest tipus d’habitatges.

Des del 2023, la taxe d’habitation —l’impost sobre l’habitatge— ha estat eliminada per a les residències principals, però es manté plenament vigent per a les segones residències i habitatges buits. Aquesta diferència ha convertit aquests immobles en un objectiu fiscal prioritari.

La principal novetat no és tant la creació d’un nou tribut, sinó l’extensió dels recàrrecs locals. En les anomenades “zones tensionades” —àrees amb dificultats d’accés a l’habitatge—, els ajuntaments poden aplicar increments significatius sobre l’impost existent.

Aquesta eina s’està utilitzant cada vegada més. El nombre de municipis que apliquen aquests recàrrecs ha crescut de manera sostinguda els darrers anys, especialment en zones turístiques i urbanes amb alta demanda residencial.

Paral·lelament, l’Estat francès ha reforçat els mecanismes de control, exigint als propietaris declarar l’ús de cada immoble per determinar si està subjecte a aquest impost o a altres figures com la taxa sobre habitatges buits  .

Més enllà de la recaptació, la mesura respon a una estratègia clara: penalitzar els habitatges infrautilitzats i afavorir que passin al mercat de lloguer o venda.

Aquest enfocament s’emmarca en un debat cada cop més present a Europa: el paper de les segones residències en la crisi d’accés a l’habitatge. En zones turístiques, aquests immobles contribueixen a reduir l’oferta disponible per als residents i a incrementar els preus.

La mesura té una incidència directa sobre propietaris no residents a França, molts dels quals tenen segones residències en zones de muntanya o ciutats turístiques. Tot i que no es tracta d’un impost nou, l’augment dels recàrrecs i el control administratiu fan que la factura fiscal sigui avui notablement més elevada que fa uns anys.

El cas francès no és aïllat. Diversos territoris europeus —incloent zones del Pirineu i de la costa mediterrània— estudien o ja apliquen mesures similars per limitar l’impacte de les segones residències sobre el mercat immobiliari.

Tot apunta que aquesta línia s’intensificarà en els pròxims anys: gravar més els actius immobiliaris no essencials s’ha convertit en una eina políticament viable i econòmicament rendible per a les administracions locals.