Kevin Warsh, de 55 anys, té experiència tant a Wall Street com al sector públic. Graduat per l'Harvard Law School, va treballar a Morgan Stanley abans d'incorporar-se el 2002 a l'administració de George W. Bush com a assessor econòmic. El 2006 Bush el va nomenar membre del Board of Governors de la Reserva Federal. Va participar activament en la gestió de la crisi financera de 2008, però va dimitir el 2011 per la seva oposició a les mesures monetàries no convencionals, especialment a l'expansió quantitativa (QE). Des de llavors, ha defensat que el balanç del banc central ha de reduir-se de manera progressiva. Per això, un dels debats centrals en el seu eventual mandat seria la normalització del balanç de la Fed. No obstant això, no existeix un pla concret i Warsh no ha detallat quins instruments utilitzaria. A més, la reducció del balanç requereix coordinació amb la política fiscal i amb el Tresor, per la qual cosa tampoc tenim molt clar que iniciï un procés de retirada de liquiditat via reducció de balanç. La seva inclinació sobre els tipus d'interès continua sent objecte de debat entre economistes.

Un altre element clau del seu pensament monetari és la seva crítica a l'enfocament actual de la Fed basat en l'anomenada “dependència de les dades”. Warsh sosté que els responsables de política monetària han de ser més proactius i anticipar-se als riscos macroeconòmics, en lloc de reaccionar únicament quan les dades confirmen tendències. Tècnicament, això significa que podríem veure una retallada de tipus de la Fed mentre la inflació està elevada. Aquest enfocament podria implicar una Fed més disposada a actuar abans que les pressions inflacionistes es relaxin plenament. Però tot això són especulacions meves.

També ha qüestionat l'actual sistema de comunicació del banc central, en particular el Summary of Economic Projections (SEP) que la Fed publica trimestralment amb previsions de creixement, inflació i tipus d'interès. Encara que no ha detallat quins canvis introduiria, és probable que impulsi modificacions en la forma en què la institució comunica les seves previsions i orienta als mercats. Caldrà veure en què consisteixen aquests canvis.

En termes doctrinals, Warsh defensa que l'estabilitat de preus ha de ser la prioritat central de la política monetària. Encara que no ha proposat eliminar formalment el doble mandat de la Reserva Federal —estabilitat de preus i màxima ocupació—, ha afirmat que sense estabilitat de preus “tots els altres objectius econòmics es tornen inassolibles”. Aquest èmfasi suggereix una visió més ortodoxa de la política monetària. Detall important a tenir en compte per als que “somien” amb retallades notables.

Un dels debats més comentats sobre la seva possible presidència és la seva proximitat política a Donald Trump. Alguns analistes interpreten que podria estar més alineat amb la Casa Blanca i afavorir retallades de tipus d'interès. No obstant això, i encara que ha defensat tipus més baixos en determinats contextos, el seu enfocament sembla guiat principalment per criteris tècnics. El seu historial no el situa clarament en el camp dels “doves” en matèria de tipus.

En qualsevol cas, el president de la Fed no decideix la política monetària en solitari. El Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC) compta amb dotze membres amb dret a vot i funciona principalment per consens. El president disposa d'un sol vot, per la qual cosa qualsevol canvi significatiu en l'orientació de la política monetària requereix construir suport dins del comitè. Si Warsh finalment assumeix la presidència, és probable que intenti introduir canvis en la cultura de decisió de la Reserva Federal.

En resum, el seu enfocament apunta a una institució més centrada en l'estabilitat de preus, més prudent respecte a l'ús d'eines extraordinàries com l'expansió del balanç, però més proactiva en la seva actuació. En la meva humil opinió, això significa que el mercat haurà d'acostumar-se a una Fed menys inclinada a estimular per reflex, amb rescats monetaris que, encara que no desapareixeran, arribaran més tard, seran més selectius, i probablement de menor magnitud. La liquiditat extraordinària deixaria de ser la primera línia de defensa, i la política monetària tornaria a semblar-se més a la seva funció tradicional, i no a l'activisme que va caracteritzar els anys de la crisi financera.