Però aquesta percepció comença a esquerdar-se. I no és una intuïció aïllada, sinó una conversa cada cop més present als carrers, a les empreses i, sobretot, a les llars.

Cada vegada són més les persones que es plantegen una decisió que fa només uns anys semblava impensable: vendre el pis i marxar.

No per necessitat extrema, sinó per una qüestió de racionalitat.

Perquè amb el que val un habitatge a Andorra, en molts punts d’Espanya o França es pot accedir a una casa —més gran, més còmoda i amb una qualitat de vida que, en molts casos, ja no és inferior.

Un dels pilars que havia sustentat l’atractiu del país era la diferència salarial combinada amb una pressió fiscal més baixa. Però aquest equilibri s’està erosionant. Avui, en determinats sectors, aquesta diferència pràcticament ha desaparegut.

El cas dels professors és paradigmàtic: un docent ja perceb un salari superior a Espanya o França que a Andorra. És cert que la fiscalitat és més elevada, però també ho és el nombre de pagues i, en conjunt, el poder adquisitiu real pot acabar sent més favorable fora. I no és un cas aïllat. Hi ha altres professions on aquesta distància s’ha anat reduint fins a fer-se poc significativa.

Però si hi ha un element que ho condiciona tot és l’habitatge. Durant anys, la promesa implícita era clara: treballar a Andorra permetria progressar, estalviar i, eventualment, millorar les condicions de vida. Avui, aquesta expectativa s’ha trencat per a una gran part de la població perquè el preu de la llar fa que no puguis ni estalviar en molts casos.

Encara que una família millori laboralment i incrementi ingressos, el salt cap a un habitatge millor, més gran, més adequat és, en molts casos, simplement impossible. El mercat ha evolucionat molt per sobre de la capacitat real de la majoria de residents.

I això té conseqüències directes, es pot tenir una bona feina, però no una bona casa. I aquest desajust, a llarg termini, erosiona qualsevol percepció de benestar.

Si el World Happiness Report ens ensenya alguna cosa és que la felicitat no depèn només dels ingressos, sinó de la percepció de seguretat, d’estabilitat i de capacitat de projecte vital, i és aquí on Andorra comença a mostrar signes de fragilitat.

Perquè quan una part creixent de la població percep que no pot construir un futur millor o, simplement, que pot construir-lo més fàcilment fora, el model entra en qüestió.