Les floristeries (i centres comercials i paradetes improvisades de nanos que volen pagar-se el viatge de final de curs) van treballar ahir a ple rendiment i amb la imatge és la de sempre, una tradició plenament consolidada. Però rere aquesta escena hi ha una dependència absoluta de l’exterior que sovint passa desapercebuda, i quan diem exterior no parlem d'Espanya o de França, sinó de fora del continent. Al Principat no hi ha producció significativa de roses. Les floristeries andorranes s’abasteixen principalment a través de Mercaflor, el gran mercat majorista de Barcelona, des d’on arriben les flors que acabaran a les mans dels clients el 23 d’abril. Aquest circuit logístic fa que, tot i comprar la rosa a Andorra, el producte hagi recorregut milers de quilòmetres abans de lluïr a les mans de les enamorades andorranes.

Diverses campanyes han posat sobre la taula que Catalunya només produeix una part molt petita de les roses que es venen per Sant Jordi, una xifra que s’ha situat simbòlicament al voltant del 0,3%. Als anys 60 i 70 la xifra era gairebé del 100%, com són les coses...

La resta són importacions, majoritàriament de països com Colòmbia o l’Equador, on els costos de producció són molt més baixos i la capacitat d’abastiment és molt superior. La globalització del sector floral ha imposat un sistema en què el preu i l’aspecte del producte pesen més que l’origen, i això ha acabat desplaçant qualsevol intent de producció de proximitat.

En aquest context, la rosa que es regala per Sant Jordi manté tot el seu valor simbòlic, però ha perdut pràcticament qualsevol vinculació amb el territori i amb l'economia local. El consumidor difícilment percep aquest canvi perquè veu una flor fresca, atractiva i assequible, sense plantejar-se d’on prové, encara que els milers de quilòmetres que ha fet passen factura ja que avui, moltes ja estan mig pansides.

El debat, però, va més enllà de la flor. El cas de les roses s’ha convertit en un exemple del que pot passar en altres sectors vinculats a la terra. La dificultat de competir amb mercats internacionals, la manca de relleu generacional i l’absència d’una aposta clara pel producte local són elements que es repeteixen també en altres àmbits. Perquè a la costa catalana on es cultivaven anys enrere ara només hi queda un productor de roses, que produeix el 0'3% de les que es venen per Sant Jordi a Catalunya (unes 20.000), i l'home no té relleu generacional i gairebé segur que en pocs anys tancarà el negoci.

Malgrat tot, la tradició es manté intacta. El gest de regalar una rosa continua sent central en la diada, independentment del seu origen. Però cada vegada més, aquest gest conviu amb una realitat global que transforma, gairebé sense que ens n’adonem, fins i tot les tradicions més arrelades.