Tancar l’any amb 17.784 societats actives, un 9% més que l’any anterior, i amb un augment del 15,3% en la creació de noves empreses no és un detall estadístic. És un símptoma clar de vitalitat econòmica i d’atractiu empresarial.

També ho és el fet que es dissolguin menys societats que abans. El teixit no només creix, sinó que resisteix millor. I encara hi ha un altre element revelador: gairebé la meitat de les societats actives són societats de responsabilitat limitada unipersonals. Això apunta a un ecosistema format per molts projectes petits i mitjans, sovint impulsats per una sola persona, que assumeix el risc i prova de fer créixer una idea en un entorn que, objectivament, continua sent competitiu dins del seu context regional.

Tot plegat dibuixa un país dinàmic, amb capacitat d’atracció i amb una estructura empresarial viva, concentrada —com no podia ser d’altra manera— a Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, que continuen exercint de motor econòmic i centre neuràlgic del negoci. Fins aquí, bones notícies.

Però una editorial no hauria de servir només per celebrar xifres. També hauria de servir per fer-se preguntes incòmodes. I n’hi ha una que plana des de fa temps: si som un país de negocis, per què ens costa tant generar vocacions empresarials entre els joves? Per què continua sent més habitual aspirar a una plaça fixa o a una feina “segura” dins el funcionariat que no pas a crear un projecte propi?

Aquí hi ha una assignatura pendent clara: l’educació financera i empresarial. No com a matèria anecdòtica o optativa, sinó com a part central de la formació. Entendre què és una empresa, com es crea, com es gestiona, què vol dir assumir riscos, què vol dir fracassar i tornar-ho a intentar. Si volem un país amb més emprenedors, no n’hi ha prou amb tenir bons números al registre mercantil: cal sembrar aquesta cultura molt abans, a les aules.

I després hi ha l’altra pota, igualment clau: l’administració. Si realment creiem en l’emprenedoria, cal passar de la retòrica a la pràctica. Simplificar tràmits no és un eslògan, és una necessitat. Acompanyar projectes no hauria de ser un privilegi per a uns quants, sinó una política pública clara, tant per a joves com per a persones que, amb 40 o 50 anys, decideixen reinventar-se i tirar endavant una empresa.