La pregunta que es fan avui els inversors, els empresaris i els governs no és si aquesta crisi s’ha acabat. La pregunta és quant durarà la tranquil·litat abans que aparegui la següent.

Potser seran deu dies. Potser quinze. Potser un mes. Ningú no ho sap.

Vivim en una època en què la incertesa ha deixat de ser una excepció per convertir-se en un element estructural de l’economia mundial. Quan sembla que una crisi es resol, una altra apareix a l’horitzó. Un dia són tensions a l’Orient Mitjà. L’endemà poden ser nous aranzels comercials, una disputa diplomàtica inesperada, una crisi al mar de la Xina o qualsevol altre focus de tensió que alteri l’equilibri global.

L’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha accentuat encara més aquesta sensació. La seva manera d’entendre la política internacional es basa sovint en la confrontació, la negociació sota pressió i les decisions difícils de preveure. Això no significa necessàriament que cada moviment desemboqui en una crisi, però sí que multiplica la percepció d’inseguretat dels mercats.

Els inversors han après a conviure amb aquest escenari. Els empresaris també. Fins i tot els ciutadans comencen a assumir que les notícies econòmiques ja no es mouen en cicles de mesos o anys, sinó de dies i, de vegades, d’hores.

La paradoxa és que l’economia mundial continua avançant. Les empreses continuen invertint. Els consumidors continuen comprant. Els governs continuen pressupostant. Però ho fan en un entorn en què les certeses són cada vegada més escasses.

Potser aquesta és la gran transformació dels nostres temps. Durant dècades, les economies occidentals van créixer sobre la base d’un ordre internacional relativament previsible. Avui aquest ordre s’ha tornat més fràgil, més volàtil i més difícil d’interpretar.

Per això la notícia no és tant que la calma hagi tornat. La notícia és que hem començat a considerar-la una situació temporal.