El retorn de Donald Trump al centre del tauler polític mundial —amb el seu estil imprevisible i una visió del món marcadament transaccional— ha reobert velles tensions amb Europa. Algunes semblen gairebé anecdòtiques, però amaguen un rerefons inquietant. El debat sobre la influència i el control estratègic de territoris com Groenlàndia n’és un exemple clar: una disputa que pot semblar exòtica, però que revela fins a quin punt les grans potències tornen a pensar en termes de blocs, zones d’influència i força.

Europa, per la seva banda, es mou amb incomoditat. Vol marcar perfil propi, defensar sobirania i interessos, però ho fa sovint amb una veu fragmentada, més reactiva que propositiva. I quan dues potències —o dos blocs— entren en una dinàmica de desafiament mutu, la història ens ha ensenyat que rarament en surten indemnes els actors més petits.

El veritable risc, però, no és només geopolític. És econòmic. Les amenaces —explícites o implícites— de noves pujades d’aranzels, de mesures proteccionistes i de represàlies comercials poden semblar, d’entrada, simples gestos de pressió política. Però ja sabem com acaba sovint aquest tipus d’escalades: amb encariment de productes, distorsions als mercats i una incertesa que frena inversions i consum.

I aquí és on apareix el tercer de la dita. Mentre els grans es barallen, els petits reben. Economies obertes, dependents del comerç exterior, del turisme o de la importació de béns essencials, queden exposades a decisions que no controlen i que no han provocat. No perquè siguin part del conflicte, sinó precisament perquè no ho són.

El món sembla entrar de nou en una fase de tensió permanent, on l’estabilitat ja no és el punt de partida sinó l’excepció. I en aquest context, potser cal preguntar-se si estem prou preparats per absorbir els cops d’una partida que juguen altres.