Aquesta setmana, Liberals ha carregat contra un model econòmic que —segons diuen ara— ha convertit Andorra en un aparador de nous rics i de cotxes d’alta gamma circulant amunt i avall. La crítica, legítima, no deixa de sorprendre: durant anys, el seu propi ministre Jordi Gallardo va defensar aquest model a Barcelona, Madrid i allà on fes falta, explicant les bondats fiscals i l’atractiu del país per captar residents d’alt poder adquisitiu. Si aquell discurs era vàlid aleshores, què ha canviat perquè ja no ho sigui?

És cert que Liberals no està sol en aquest malestar. Una part important de Demòcrates tampoc s’hi sent còmoda, malgrat que el partit ha avalat, de facto, aquesta orientació econòmica durant més d’una dècada. Concòrdia i el Partit Socialdemòcrata fa temps que hi mostren oposició frontal. I no pas per un reflex ideològic, sinó perquè entenen que el país ha entrat en un punt de saturació: pressió sobre l’habitatge, tensions en els serveis públics, congestió viària i un teixit econòmic que ha anat perdent equilibri.

La conclusió, per tant, és relativament clara: aquest model ja no té consens. Però que un model es doni per esgotat no vol dir que automàticament en sorgeixi un de nou. I aquí és on el debat polític —i també el social— mostra les seves mancances. Sabem què no volem, però ningú s’atreveix a dir amb la mateixa claredat què volem ser.

Hi ha qui espera que Europa sigui la resposta. Que l’Acord d’Associació ho ordeni tot, posi límits on calgui i estableixi un marc estable per als propers anys. Però confiar que Europa ens resolgui el futur equival, salvant les distàncies, a aquella imatge tan espanyola del “Bienvenido Mister Marshall”: quedar-se quiets, mirar cap a la frontera i esperar que algú vingui a posar seny, rumb i prosperitat. I això no passarà.

L’adhesió a Europa —si arriba— no és un model econòmic; és un context. Andorra continuarà necessitant una definició pròpia de cap a on vol anar. Quin tipus d’inversions vol atraure? Quina dimensió turística és assumible? Quin creixement és sostenible per als residents? Quina economia productiva podem desenvolupar més enllà del comerç i el turisme? I, sobretot, quin país volen els andorrans d’aquí a deu anys?

Paradoxalment, totes les forces polítiques coincideixen que cal un nou model, però cap ha explicat encara quin és. Potser perquè el debat és incòmode. Potser perquè implica renunciar a velles inèrcies. O potser perquè el país s’ha acostumat tant a improvisar que planificar a llarg termini sembla un exercici gairebé revolucionari.