Andorra la Vella.- La manca de sòl urbanitzable a les parròquies centrals i sud del país ha propiciat que durant els darrers anys la verticalització de la construcció hagi estat una de les solucions per donar resposta a la limitació del territori. I bona prova d'això són les torres, cada vegada més presents al Principat. L'argument, que sobre el paper pot semblar eficient, no es veu de la mateixa manera una vegada es posa en pràctica, ja que, tal com defensa el col·lectiu Faveles de Luxe, "un país no és un plànol i un nucli urbà d'una parròquia no hauria de ser una operació matemàtica ni un joc del Monopoly".

Segons esgrimeixen, "cada decisió urbanística és també una decisió psicològica, social, cultural i política que no afecta només l'skyline ni està només subjecta a una decisió privada", sinó que també "afecta la manera com ens relacionem com a ciutadans i ciutadanes, com ens movem, com criem, com envellim, com ens trobem i també com ens sentim en el lloc on vivim". De fet, detallen que la relació visual amb la vall, amb el relleu, amb la llum, amb la proximitat dels cims, no és accessòria: configura una manera de viure i de percebre's dins del territori i, per tant, "quan els volums construïts alteren intensament aquesta relació, el canvi no és només estètic, és també psicològic".

Des del col·lectiu argumenten que viure en alçària no és només viure més amunt, "és viure d'una manera que va més enllà del cost inassumible de les torres per persones treballadores que no hi troben una solució d'habitatge digne". Per això, refermen que "cal anar més enllà i avaluar l'impacte en la salut mental, en la convivència i en la desidentificació que produeixen les alçàries com a imposició paisatgística. La propietat és privada, però el paisatge hauria de ser un dret col·lectiu".

Tenint en compte aquesta visió, doncs, "algú ha d'explicar a alguns promotors, que no poden pendre decisions sense fer-se responsables dels impactes positius i també negatius que les seves decisions poden tenir pel conjunt de la població". I és que vetllar pel bé comú, "significa fer-se càrrec de manera preventiva d'aquesta sensació d'invasió i col·lapse, que comporten aquest tipus d'edificacions que, si no aturem amb una llei del paisatge urbà, pagarem amb èxode i mala salut".

Estudiosos de la psicologia ambiental ja fa temps que expliquen com la forma de l'espai condiciona els comportaments, els vincles i el benestar. El canadenc Robert Gifford, per exemple, assenyala que els edificis alts "poden influir en la satisfacció residencial, la conducta social, la relació amb la infància, la salut mental i també la percepció d'inseguretat", i afegeix que "l'arquitectura no és neutra i que les formes construïdes tenen efectes reals sobre la vida quotidiana de les persones".

Oscar Newman, en la teoria de l'"espai defensable", afirma que "la forma urbana també influeix en la confiança social, en la responsabilitat compartida i en la qualitat de la convivència". Aquest triple efecte, assenyalen des de Faveles de Luxe, "efecte encara és més sensible en un país de muntanya i de dimensions reduïdes com el nostre. Aquí el paisatge no és un decorat. Forma part de la identitat emocional del país i ha estat, en termes econòmics i turístics, la nostra gallina dels ous d'or que ara se'ns acaba". Per tot plegat, defensen que "no es tracta d'idealitzar un passat rural que ja no tornarà ni de demonitzar qualsevol forma d'alçària. Es tracta d'entendre que la verticalització no és neutra".

El paper de la mediació

Donada aquesta situació, el col·lectiu creu que cal incorporar al debat que la mediació i la capacitat de diàleg "que vagi més enllà de la mera consulta". "En el context andorrà, la mediació no hauria de ser un recurs secundari, sinó una eina de governança: escoltar interessos diferents, reconèixer conflictes legítims, identificar límits i construir acords que no siguin només legalment possibles, sinó socialment necessaris i assumits amb valentia i coherència per les nostres autoritats", exposen.

A Andorra, doncs, "necessitem més cultura del pacte territorial i més capacitat d'anticipar. Més valentia per preguntar-nos no només fins on podem créixer, sinó fins on volem créixer, com volem desenvolupar-nos com a societat i en benefici de qui". Per això, primer cal reconèixer que "el debat arribar tard", ja que "el paisatge ja està molt alterat tant en zones urbanes com en parròquies altes i veïnats".

La pregunta de fons, doncs, no és si Andorra ha de construir o no construir en alçària. "La pregunta és més de fons: quin país volem esdevenir quan construïm de la manera que ho estem fent?", es pregunten. "Potser encara hi som a temps. Però només si assumim que la verticalització, i també les urbanitzacions excessives, no són una decisió tècnica o privada aparentment neutral, sinó una elecció de model de societat, podrem dir que tenim aquest temps. Només si entenem que no es pot parlar l'alçària dels edificis sense parlar, alhora, de vincles personals, de cures, de salut, d'infància i adolescència, de gènere, de paisatge urbà i de cohesió social, podrem dir que hi som realment a temps", conclouen.