Catalunya 2025: creix per sobre d’Europa, però amb amenaces que no desapareixen
Les dades oficials del 2025 indiquen un creixement clar. Al 3r trimestre de 2025, el PIB de Catalunya va registrar una variació interanual del 2,4% i una variació intertrimestral del 0,8%, segons Idescat.
La fotografia de “què ho explica” és encara més reveladora: el Govern atribueix l’augment principalment a la demanda interna, amb un creixement del 3,7%, empès per la formació bruta de capital (+6,9%) i el consum de les llars (+3,5%).
De cara al conjunt de l’any, diversos estudis han situat el creixement del 2025 en una forquilla al voltant del 2,6% (CaixaBank Research) i fins i tot 3,1% en una actualització de BBVA Research per al 2025, cosa que reflecteix un any bo, però també amb incertesa sobre el tram final.
Mercat laboral: atur baix, però amb oscil·lacions trimestrals
En ocupació, Catalunya ha mantingut un comportament positiu. A l’EPA del 3r trimestre de 2025, la població ocupada va créixer un 2,3% interanual i la taxa d’atur es va situar en 8,18%.
Ara bé, el detall políticament incòmode és que l’atur va repuntar lleugerament respecte del trimestre anterior i l’estiu —que sovint “disimula” atur— no va ser tan net com en anys recents (amb 352.100 persones aturades segons el mateix període reportat per mitjans a partir de l’EPA).
Sector públic català: deute elevat en volum i dependència de finançament
En finances de la Generalitat, el debat continua sent menys “quant creixem” i més “amb quin marge institucional i financer ho fem”. L'Idescat situa el deute públic de Catalunya (2024, dada provisional) en 89.035,4 milions d’euros, el que equival al 29,5% del PIB (en la mètrica de deute/PIB per a Catalunya).
El 2025, el focus s’ha desplaçat cap a la gestió d’aquest deute: la Generalitat ha continuat recorrent al FLA i, en paral·lel, s’ha posat sobre la taula una condonació del 22% del deute amb l’Estat (uns 17.000 milions d’euros), fet que alleugereix calendari i càrrega, però no resol de cop la qüestió de fons: la capacitat de finançar-se “amb normalitat” als mercats i la dependència del model de finançament autonòmic.
Aquesta setmana, Liberals ha carregat contra un model econòmic que —segons diuen ara— ha convertit Andorra en un aparador de nous rics i de cotxes d’alta gamma circulant amunt i avall. La crítica, legítima, no deixa de sorprendre: durant anys, el seu propi ministre Jordi Gallardo va defensar aquest model a Barcelona, Madrid i allà on fes falta, explicant les bondats fiscals i l’atractiu del país per captar residents d’alt poder adquisitiu.
