Actualització sobre els últims desenvolupaments en la crisi aranzelària

1. Els EUA imposa un aranzel del 245% a productes xinesos: Segons un comunicat de la Casa Blanca, els aranzels estatunidencs sobre importacions xineses aconsegueixen ja el 245%, com a resposta a les mesures retaliatories de Pequín (qui durant el dia d'ahir va indicar a les aerolínies xineses que no acceptin més lliuraments d'avions Boeing). En aquests moments, 10 avions Boeing del model 737 MAX s'estaven preparant per a incorporar-se a les flotes d'aerolínies xineses. La decisió xinesa suposa un copdur per a Boeing, que en els mesos de gener i febrer d'enguany va superar a Airbus, el seu competidor europeu, en el lliurament de nous avions comercials. I és que en el primer trimestre va completar 130 enviaments (47 més en comparació al mateix període de l'any anterior). Un portaveu del ministeri d'Afers Exteriors xinès va afirmar que la guerra aranzelària va ser iniciada pels EUA i que les contramesures xineses busquen protegir els seus drets legítims. Va reiterar que no hi ha guanyadors en una guerra comercial, que la Xina no desitja aquest tipus de conflictes, però que tampoc tem respondre.
2. Alguns senyals apunten a una incipient voluntat de deixar enrere la fase de confrontació i iniciar un camí negociador que obri la porta a un desenllaç diferent:
   
   a. La Xina ha nomenat un nou negociador comercial enmig de l'augment de tensions comercials amb els EUA. Pequín ha substituït al veterà tsar del comerç Wang Shouwen per l'ambaixador davant l'OMC, Li Chenggang. L'encarregat de les negociacions per part de la Xina fins ara, Wang, era considerat un negociador dur amb postures molt rígides i intenses, arribant fins i tot a enfrontar-se amb funcionaris estatunidencs en reunions anteriors. En aquest punt, no puc més que especular referent a aquest moviment, però, a la llum de tot el llegit i discutit amb fonts (del Conference Board's Xina Center), crec que aquesta decisió reflecteix la intenció de Pequín de desbloquejar l'estancament actual en les negociacions amb Washington. El que m'han dit avui és que, podria ser que, en opinió dels alts líders xinesos, donada l'escalada de tensions, necessitin que algú més flexible que trenqui el punt mort en el qual es troben tots dos països i finalment comencin a negociar. Així que el canvi podria veure's com un intent d'aconseguir alguns fruits en les negociacions.
   
   b. Per part seva, Washington va declarar ahir dimarts que Trump estava disposat a arribar a un acord comercial amb la Xina, però que Pequín hauria de fer el primer pas, insistint que la Xina necessitava "els nostres diners".

Des de la modèstia de l'anàlisi, una breu reflexió personal.

Els últims moviments de totes dues potències suggereixen que no assistim encara al desenllaç d'aquesta pugna, sinó a penes a un nou capítol d'una rivalitat estructural. Els aranzels i els vetos tecnològics revelen que estem lluny d'una desescalada, i més aviat transitant una etapa de recomposició estratègica de posicions. Una cosa tinc clara: la lluita no és només pel dèficit comercial, sinó per l'arquitectura de l'ordre econòmic global en els temps esdevenidors. Un pols geopolític que ha de definir el lloc que cada potència reclama. Tan senzill en aparença, tan profund en implicacions.

Què espero? Espero i confio que la diplomàcia acabi per imposar-se. Em sembla oportú en aquest punt evocar una idea que Henry Kissinger no sols formulava, sinó que aplicava amb mestratge: que l'art de la diplomàcia no resideix a evitar les tensions, sinó a saber gestionar-les. Alguns, encertadament, diran que la diplomàcia ha desaparegut. Els responc que, malgrat l'observat fins ara, em declaro moderadament optimista perquè intueixo —i gairebé diria que percebo amb claredat— que totes dues parts han comprès ja que l'estabilitat no s'aconsegueix a base de cops, sinó a través del delicat equilibri entre fermesa i concessió. I sí, el problema és que la delicadesa escasseja avui en la política internacional. Així i tot, confio —i al mateix temps estimo— que més aviat que tard, totes dues potències trobaran un punt en el qual la fermesa comenci a cedir espai a les concessions. Mentrestant, els inversors haurem de conviure encara durant algun temps amb la incomoditat d'aquesta tensió comercial i, pitjor encara, amb les especulacions sobre els seus possibles impactes negatius en els preus dels actius financers. Però arribarà el moment més ràpid que tard, en què els efectes reals d'aquesta escalada es faran visibles, i serà precisament aquest patiment econòmic el que forci un gir polític cap a la negociació. Quan això passi, els temors es dissiparan ràpidament, i els mercats —com tantes vegades abans— anticiparan el canvi de rumb. Més aviat que tard.