La diferència és massa gran per considerar-la simplement una qüestió de ritmes d’adopció tecnològica. Si es manté en el temps, correm el risc que la intel·ligència artificial, en comptes de democratitzar capacitats i augmentar la productivitat del conjunt de l’economia, acabi ampliant la distància entre les empreses que disposen de més recursos i les que en tenen menys.

I això, en una economia com l’andorrana, és especialment rellevant. El nostre teixit empresarial està format majoritàriament per petites empreses, comerços, professionals i negocis familiars. Precisament aquells per als quals el temps i els recursos humans són més escassos.

És aquí on probablement cal canviar la manera d’explicar la intel·ligència artificial.

Durant massa temps hem presentat la digitalització com una qüestió tecnològica. Amb la IA hauríem de parlar sobretot de productivitat. Per a una petita empresa, la intel·ligència artificial no ha de significar disposar d’un sofisticat departament tecnològic. Pot ser una eina que ajudi a redactar pressupostos, preparar documentació, respondre correus, traduir continguts, gestionar informació, analitzar dades, preparar campanyes comercials o automatitzar tasques administratives.

És a dir: hores. I per a una pime, estalviar hores significa estalviar diners.

Aquesta és probablement la pedagogia que encara falta fer. No es tracta que totes les empreses incorporin intel·ligència artificial perquè està de moda, sinó que entenguin en quines tasques concretes els pot permetre treballar millor, més ràpid o amb menys recursos. I també cal explicar-ne els límits, els riscos i la necessitat de supervisió humana. Adoptar IA no significa delegar-hi cegament decisions empresarials.